Ultra Cavalls del Vent 2013

Primera incursió en els ultres, Ultra Cavalls del Vent, una experiència personal, familiar i col·lectiva espectacular:

Tot i que estic a punt de parlar d’una prova esportiva extrema, en la que molts escriuran sobre la pròpia gesta, mes enllà de la distància, desnivell, resultat, posició i temps, vull destacar per damunt de tot l’espectacular experiència que m’ha representat participar en un esdeveniment de tant colossals dimensions com l’ Ultra Cavalls del Vent. Qui vulgui consultar els resultats, que cliqui aqui

7:00 am, sortida

La prova en si, malgrat la seva enormitat, no deixa de ser la punta visible d’un iceberg més gran encara, que no es fa visible a ningú que no s’ho miri amb mes deteniment: hores d’entrenaments, de son robades, d’atenció a la família prestades, nerviosisme, dubtes, despeses en inscripció, material, allotjament, trasllats ... i també escalfor i suport per part dels qui tinc a prop, amics i família, especialment per part de la meva dona, l’Imma, que m’ha donat suport incondicional en tot moment, i, finalment una gran satisfacció personal per haver pogut assolir aquest repte.

22:48, arribada

Per tot això m’agrada classificar aquest esdeveniment com un esdeveniment no tant sols esportiu, sinó eminentment emocional: l'experiència de viure un fenomen que s’inicia amb l’espurna que sembra una il·lusió ja fa molts mesos enrere i que va creixent a mida que s’apropa la data i que, en el meu cas, puc dir que culmina abans de la finalització de la prova. L’enorme emoció que vaig sentir en arribar al refugi d’Estassen, km 70, on família i amics m’esperaven i trobar en Jan, el meu fill gran, caminant pista amunt per venir-me a esperar, encarar el corriol en pujada que porta al refugi, ple de persones animant a ple pulmó i aplaudint a un complet estrany com jo, i ser rebut per l’Imma i la Bel, la meva filla petita, la Marta, cunyada, i l’Alex i la Laia, amics, va ser el punt culminant de tota la cursa, paradoxalment més que l’arribada a Bagà! El km 70 representava el punt on, si hi arribava, sabia que podia acabar, on tot el projecte es sabia materialitzat. En aquest punt les forces semblaven renovades completament, sorprenent als meus acompanyants i a mi mateix. “Només” quedaven 30km i el cap i el cos hem van permetre reprendre la cursa com si comences de zero, fresc i descansat, confiat i feliç!

L'equip de suport que tant ens ha animat!
Marta, Imma, Laia, Alex, Bel i Jan, vosaltres també sou uns cracks!
Moltíiiiiissimes gràcies!

Les paraules no son suficients per transportar a qui estigui llegint aquest text a aquell lloc on el cor  s’omple dels crits d’ànim, d’aplaudiments, d'esquelles resonant, suport i escalfor de tant i tant de públic com va estar-se al llarg de tot el recorregut. Per això, més que voler fer una crònica de la cursa, he volgut donar un format diferent a aquesta entrada al blog, vull que sigui un agraïment a tot el públic, a tots els voluntaris, bolcats en ajudar a tots els corredors, als acompanyants de tots els corredors, i als propis corredors, que lluny de competir entre nosaltres, competíem junts per un entorn paisatgísticament espectacular. Una menció especial es mereix el company Ivan (de l’equip Corrocomokiero), amb qui vaig poder remuntar una davallada física iniciada a Bellver i que no va passar-me fins mes amunt de Cortals d’Ingla: gràcies a la seva increïble predisposició a animar als altres, malgrat el seu propi patiment, molts de nosaltres vam treure un somriure d’on només en sortien esbufecs. Gràcies Ivan tu si que ets Gran!

Finalment, però no menys important, malgrat tot, no vull treure mèrit a alguns fets de la competició pròpiament dita: l’Isaac, company de blog i cunyat va aconseguir un magnífic 2on lloc a la categoria sub-23. Felicitats màquina!!!!! 

Gràcies a tothom, de tot cor, ens veiem a l’Ultra Cavalls del Vent 2014,

VISCALTRAIL!!!!