Primera incursió en els ultres, Ultra Cavalls del Vent, una experiència personal, familiar i col·lectiva espectacular:
Tot i que estic a
punt de parlar d’una prova esportiva extrema, en la que molts escriuran sobre la
pròpia gesta, mes enllà de la distància, desnivell, resultat, posició i temps,
vull destacar per damunt de tot l’espectacular experiència que m’ha representat
participar en un esdeveniment de tant colossals dimensions com l’ Ultra Cavalls
del Vent. Qui vulgui consultar els resultats, que cliqui aqui
7:00 am, sortida |
La prova en si,
malgrat la seva enormitat, no deixa de ser la punta visible d’un iceberg més
gran encara, que no es fa visible a ningú que no s’ho miri amb mes deteniment: hores
d’entrenaments, de son robades, d’atenció a la família prestades, nerviosisme,
dubtes, despeses en inscripció, material, allotjament, trasllats ... i també
escalfor i suport per part dels qui tinc a prop, amics i família, especialment
per part de la meva dona, l’Imma, que m’ha donat suport incondicional en tot
moment, i, finalment una gran satisfacció personal per haver pogut assolir
aquest repte.
22:48, arribada |
Per tot això
m’agrada classificar aquest esdeveniment com un esdeveniment no tant sols
esportiu, sinó eminentment emocional: l'experiència de viure un fenomen que
s’inicia amb l’espurna que sembra una il·lusió ja fa molts mesos enrere i que
va creixent a mida que s’apropa la data i que, en el meu cas, puc dir que
culmina abans de la finalització de la prova. L’enorme emoció que vaig sentir
en arribar al refugi d’Estassen, km 70, on família i amics m’esperaven i trobar
en Jan, el meu fill gran, caminant pista amunt per venir-me a esperar, encarar
el corriol en pujada que porta al refugi, ple de persones animant a ple pulmó i
aplaudint a un complet estrany com jo, i ser rebut per l’Imma i la Bel, la meva
filla petita, la Marta, cunyada, i l’Alex i la Laia, amics, va ser el punt
culminant de tota la cursa, paradoxalment més que l’arribada a Bagà! El km 70
representava el punt on, si hi arribava, sabia que podia acabar, on tot el
projecte es sabia materialitzat. En aquest punt les forces semblaven renovades
completament, sorprenent als meus acompanyants i a mi mateix. “Només” quedaven
30km i el cap i el cos hem van permetre reprendre la cursa com si comences de
zero, fresc i descansat, confiat i feliç!
L'equip de suport que tant ens ha animat! Marta, Imma, Laia, Alex, Bel i Jan, vosaltres també sou uns cracks! Moltíiiiiissimes gràcies! |
Les paraules no
son suficients per transportar a qui estigui llegint aquest text a aquell lloc
on el cor s’omple dels crits d’ànim, d’aplaudiments, d'esquelles resonant, suport i escalfor de tant
i tant de públic com va estar-se al llarg de tot el recorregut. Per això, més
que voler fer una crònica de la cursa, he volgut donar un format diferent a
aquesta entrada al blog, vull que sigui un agraïment a tot el públic, a tots
els voluntaris, bolcats en ajudar a tots els corredors, als acompanyants de
tots els corredors, i als propis corredors, que lluny de competir entre
nosaltres, competíem junts per un entorn paisatgísticament espectacular. Una
menció especial es mereix el company Ivan (de l’equip Corrocomokiero), amb qui
vaig poder remuntar una davallada física iniciada a Bellver i que no va
passar-me fins mes amunt de Cortals d’Ingla: gràcies a la seva increïble
predisposició a animar als altres, malgrat el seu propi patiment, molts de
nosaltres vam treure un somriure d’on només en sortien esbufecs. Gràcies Ivan
tu si que ets Gran!
Finalment, però
no menys important, malgrat tot, no vull treure mèrit a alguns fets de la
competició pròpiament dita: l’Isaac, company de blog i cunyat va
aconseguir un magnífic 2on lloc a la categoria sub-23. Felicitats màquina!!!!!
Gràcies a tothom,
de tot cor, ens veiem a l’Ultra Cavalls del Vent 2014,
VISCALTRAIL!!!!